Es mullarà Principis sobre les eleccions catalanes i la reforma constitucional?
El tema de la unitat nacional i de l’estructura territorial d’Espanya no és present explícitament a les deu propostes originals de Principis. De fet, persones que tenen en aquest punt opinions contraposades s’han incorporat amb el mateix entusiasme a Principis o han participat en els seus actes. Això desconcerta algunes persones. Molta gent ha preguntat pel nostre posicionament sobre el 27-S i el desafiament de la candidatura de Junts Pel Sí i més en general sobre la qüestió territorial espanyola.
Certament, un partit polític no pot no tenir resposta a aquestes qüestions. Però Principis no és un partit. I, tanmateix, això no és excusa per evitar el tema, i menys en un moment que tothom considera decisiu pel nostre país. El que podem aportar a aquest diàleg —a més d’un entorn pel debat serè i no partidista— és el nostre enfocament de les qüestions polítiques sota el punt de vista de la reconstitució (justícia política) i de la lluita contra la cultura del descart (justícia social). Aquest debat no pot tenir un altre objectiu que restaurar la concòrdia: cercar arranjaments raonables per tornar a unir els cors.
Al marge del repartiment de culpes, de la Història, de les normes legals i les declaracions polítiques, la situació catalana és un fracàs col·lectiu. Si una nació és un suggestiu projecte de vida en comú, ni l’Espanya actual ni la Catalunya independent que proposen alguns satisfan aquesta definició. La societat catalana, que votà quasi unànimement a favor de la Constitució el 1978, està ara majoritàriament a favor de canviar-la. Però per altra banda espanta pensar en les dificultats que tindria una eventual república catalana per forjar un consens constitucional (independitzada amb el recolzament explícit de no més del 30% de la població) en un país amb divisions ideològiques irreconciliables… Com aconseguir recuperar la concòrdia i un suport clarament majoritari al marc de convivència?
Regeneració i Reconstitució
La crisi ens ha fet sensibles als problemes de justícia, també política. Davant l’abundància de casos de corrupció i les disfuncionalitats del sistema polític espanyol nascut el 1978, gairebé tothom parla de regeneració. La regeneració requereix reformes legals a diversos nivells, incloent potser —segons els temes i la radicalitat— la reforma de la Constitució. Però davant la percepció de la injustícia política i social, alguns van més enllà i proposen alterar el marc constitucional. Això suposa cancel·lar alguns dels acords fonamentals de 1978 (sobre el model territorial, sobre els drets fonamentals, sobre elements claus de la democràcia representativa parlamentària, etc.), en lloc d’aprofundir-hi o corregir les disfuncionalitats que han emergit després. Aquesta actitud —que en principi és compatible amb respectar l’Estat de Dret i seguir els procediments de reforma— relativitza tanmateix el respecte a la lletra de la Constitució vigent, sobretot en la seva dimensió de límit al poder de les majories.
A Catalunya, aquest procés de malestar davant les injustícies polítiques i socials (reals o només aparents) ha adoptat en molts casos la forma del secessionisme: l’única manera d’aconseguir que les institucions representatives superin les seves falles (en particular en allò que afecta els temes identitaris, educatius i econòmics) és la declaració unilateral d’independència, ja que la Constitució no reconeix el dret a la secessió, ni admet tampoc la possibilitat de consultar sobre aquest tema a una part de la població, en defensa del principi de la sobirania del poble espanyol.
La reconstitució –que és el que promovem a Principis- inclou la idea de regeneració però es tracta de quelcom més profund. Amb reconstitució volem fer referència a la necessitat d’actualitzar els grans acords subjacents a la norma fonamental. Aquests acords són necessaris per a conservar la seva vigència efectiva sense la necessitat d’una constant apel·lació al principi de sobirania (que remet a una decisió presa en el passat per altres), al valor legal de la Constitució o a l’exercici del monopoli de la força. I això es necessari sobretot allà on aquells que posen en dubte la Constitució exerceixen un poder legal amb legitimitat democràtica, com és el cas de Catalunya.
Nació, Sobirania y Constitució… o pactes
Segons Martin Kriele “no hi ha sobirà a l’Estat constitucional”. És a dir: el poder constituent (el poble sobirà) que aprova la constitució no existeix ja com a realitat al marge del dret, sinó sempre com a poder constituït, és a dir: mer poder electoral sotmès als límits que imposa la constitució. La sobirania del poble es tradueix així en sobirania de la constitució. En realitat, darrere la Constitució no hi ha una “decisió sobirana” d’un subjecte monolític (el poble), sinó una elaboració de pactes a moltes bandes als quals es dóna un sentit polític unitari. Això no vol dir que no es pugui donar de fet un moviment polític o social que actuï al marge de la legalitat. Aquest moviment —que Kriele compara a un cop d’Estat— necessàriament apel·larà a alguna instància normativa alternativa a la constitució vigent. El recurs lògic serà recolzar-se en la sobirania del poble (o d’un altre poble) en defensa de principis bàsics de justícia com la violació de drets individuals o col·lectius, com de fet succeeix en el procés català.
I això és precisament el que amenaça amb succeir a Catalunya després del 27-S. Un xoc entre sobiranies: d’una banda la postulada sobirania del poble català (expressada com a dret a decidir o a l’autodeterminació, és a dir, no com a simple fet polític, sinó amb pretensions normatives). A l’altre extrem trobem la sobirania de la Constitució —la suprema legalitat vigent enfront dels actes legalment invàlids d’una eventual Catalunya independent—, encara que a vegades s’invoqui la sobirania nacional del poble espanyol (establerta a l’article 2 de la Constitució). La realitat és que de moment estem davant d’una tensió retòrica. El moment de la veritat vindrà si de fet es supera l’ordre constitucional per part de la Generalitat.
Però la realitat és que –com en un malson- el xoc de trens sempre està arribant però mai es consuma. I quan més es repeteix l’amenaça, més es planteja la necessitat de solucionar el conflicte mitjançant un acord. Així ho han demanat recentment en cartes creuades Felipe González i Duran i Lleida, i ho han reclamat moltes vegades els empresaris catalans i altres forces socials. Però sembla difícil un acord entre Rajoy i Mas, que tenen rampes als bíceps de sostenir el pols. Mentrestant es multipliquen les crides a cercar una solució pactada dins d’un procés de reforma constitucional.
Obrir un procés de reforma de la Constitució?
Davant d’aquesta situació de bloqueig i d’eventual disfuncionalitat, sorgeix com síntesis superadora l’opció de reformar la Constitució per a integrar la negociació d’un pacte amb Catalunya en un procés deliberatiu d’àmbit espanyol. Des de la Generalitat diuen que arriba tard. El Govern ha repetit moltes vegades que una reforma de la Constitució és possible “si hi ha consens com al 78” (evidentment aquest consens no sorgeix de manera espontània sense que el lideri —almenys en part— el partit en el poder i més quan les versions alternatives del resultat final son tan heterogènies). En les darreres setmanes s’ha plantejat la idea d’obrir un procés de reforma la propera legislatura, posant la condició del consens després del procés de debat i de negociació. Però la idea no ha tingut gaire recorregut.
No és estrany: el punt de partida és poc prometedor. Alguns demanen adoptar un sistema confederal (Unió); altres, endegar una reforma federal (PSOE); altres demanen tornar a l’autonomisme asimètric que mai haguérem de substituir pel cafè per a tothom… Dormita al calaix del Govern una proposta del Consell d’Estat de 2006 per a racionalitzar el repartiment de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes. I en general hi ha molta gent que —posats a reformar— el que faria és fer tabula rasa de diferències polítiques, amb una clara vocació recentralitzadora. Davant d’aquestes circumstàncies és raonable qüestionar-se si el mitjà més adequat per a la reconstitució és obrir una reforma constitucional en matèria de competències territorials autonòmiques. El que és clar és que, per tal que un procés de reforma culmini en un renovat consens comparable al del 78, no fa falta estar d’acord al començament del procés. Però sí que és necessari tenir una urgència comú per a rematar amb èxit la jugada. Altrament, l’asimetria en les posicions de poder negociador alterarien qualsevol possibilitat d’acord.
Per això alguns —com el pare de la Constitució Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón— plantegen la idea de la mutació constitucional, és a dir, un canvi consensuat en la manera d’interpretar i aplicar la Constitució, però sense tocar la lletra ni afrontar el traumàtic procés de reforma agreujada. Certament així és com es tirà endavant el procés d’aplicació de la norma del 78. Però implicaria consagrar una manera de fer política des de les elits partidistes, eludint la deliberació pública, que és una de les coses que rebutja el regeneracionisme.
La qüestió de Catalunya es pot arreglar, però no solucionar
Com explicava el politòleg Bertrand de Jouvenel, els problemes polítics són aquells que no tenen solució, ja que no hi ha solució que satisfaci plenament les exigències de totes les parts. Per això l’única sortida és el compromís d’un acord, que per definició és imperfecte i provisional. Un acord compromissari es recolza sempre en un equilibri d’interessos creuats i en una narrativa política que ho justifica i que destaca el bé comú que es persegueix. Evidentment, aquest tipus d’arranjament no resol els problemes d’una vegada per totes, i sempre se’l pot acusar d’ajornar-los. La seva virtut resideix en fer possible un projecte comú, perquè així poden encendre’s altra vegada els sentiments de concòrdia i estima mútua, que fan desitjable la convivència.
En l’actual xoc de trens que mai arriba aquest arranjament es fa impossible perquè tot està plantejat en termes de joc de suma zero: sobirania espanyola o catalana; competències de l’Estat central o Catalunya; finançament de la resta de Comunitats Autònomes o de Catalunya; Mas o Rajoy; Espanya o Catalunya; Reial Madrid o Barça. És d’esperar que les triangulacions superadores arribin amb el temps, sobretot si canvien les persones. Ja hi ha senyals en aquest sentit: per exemple, la irrupció de Podem i de l’esquerra antisistema, o la separació d’Unió, que podrien donar molt joc post-electoral. En aquests temes com en altres de vegades és precís pensar fora de la caixa, i comprovar que el problema que vèiem en termes rígids, en realitat admet multitud de perspectives. Per exemple, l’aprofundiment en l’autogovern de les grans ciutats. En aquest cas, de Barcelona i Madrid i potser Sevilla o València), la cocapitalitat de Barcelona amb el trasllat del Senat o altres institucions estatals…
No es tracta de fer originalitats. Però els que vulguin facilitar un arranjament a Catalunya haurien d’atrevir-se a prendre iniciatives de diàleg, al marge del rígid emmarcat i dels actors actuals, que activin noves perspectives, apel·lin a d’altres principis de justícia i facin visible la multitud d’interessos creuats sobre la base de dades el més objectives possibles. Per a això el millor és que no parlin només ni principalment els polítics, i menys encara els que ja porten anys mantenint un pols mutu. La politització dels debats és sempre una causa de descart, pel qual algunes veus dels menys poderosos queden silenciades. En aquest punt, com en altres, és l’hora de la societat civil, en un diàleg a moltes bandes i no bilateral o unilateral, que integri universitats, municipis, regions (ha dit Salvador Cardús que “el problema de Catalunya és Andalusia”), Unió Europea, institucions religioses, entitats educatives, associacions civils, etc. En aquesta línia treballa Principis, promovent una mobilització ciutadana des de la societat civil, que també ha arrelat a Catalunya, i que vol fer possible aquest tipus de debats.
Potser si s’alliberen aquestes forces socials i es procedeix a tractar els problemes comuns des de molts punts de vista, resulti evident que és millor pels catalans suportar el problema d’Espanya, i pels espanyols —que no són només “Madrid” — suportar el problema de Catalunya, seguint l’expressió d’Ortega (en el debat sobre l’Estatut de Catalunya el 1932). En aquest escenari de reconstitució —que no implica necessàriament un canvi en la lletra del text del 78— seria fàcil arribar a un acord que faci possible la convivència i la concòrdia: la participació de tots en un projecte comú il·lusionant.
